Podem enllaçar els judicis per formar arguments i per a relacionar-los entre si.
El mapa conceptual relaciona els conceptes que ja sabem amb nous conceptes que anem aprenent.
Guió: Si només apuntem o ordenem els conceptes i judicis fem un guió, o un esquema, o un quadre sinòptic.
Mapa conceptual: Quan relacionem els conceptes i judicis amb verbs, partícules o frases (nexes).
El mapa conceptual vol reproduir la forma de pensar de la nostra ment “Ment i paraula” es relacionen.
Si bé es veritat que la “paraula” reflecteix “el pensament”, també n’és que pensament i paraula no funcionen de la mateixa manera. La paraula actua d’una manera lineal: Una paraula segueix a una altra. No podem explicar dues coses alhora.
Però, la nostra ment no capta la realitat d’una manera lineal, com si estiguéssim fent una suma amb les dades i els fets que anem coneguent. Segons la teoria constructivista la nostra ment interrelaciona els coneixements que ja tenim, amb els nous que anem adquirint i així, amb aquests dos elements anem construint el nostre saber.
Thursday, January 29, 2009
Transcició
La durada de la transició varia segons les fonts:
* Alguns consideren, en una lectura curta, el període 1975-1978, comprés entre la mort del dictador Francisco Franco, el 20 de novembre de 1975, i l'aprovació de la constitució democràtica en què el Regne restava definit com a monarquia constitucional.
* Altres consideren el període 1975-1979, any de l'aprovació dels Estatuts d'Autonomia de les comunitats històriques que ja van gaudir d'Estatut durant la Segona República Espanyola. Són, per ordre d'aprovació, els estatuts del País Basc, Catalunya i Galícia.
* Nombroses fonts coincideixen també en designar com a culminació de la transició les eleccions del 28 d'octubre de 1982, en produir-se l'alternança política i guanyar-les per majoria absoluta el P.S.O.E.
* Alguns consideren, en una lectura curta, el període 1975-1978, comprés entre la mort del dictador Francisco Franco, el 20 de novembre de 1975, i l'aprovació de la constitució democràtica en què el Regne restava definit com a monarquia constitucional.
* Altres consideren el període 1975-1979, any de l'aprovació dels Estatuts d'Autonomia de les comunitats històriques que ja van gaudir d'Estatut durant la Segona República Espanyola. Són, per ordre d'aprovació, els estatuts del País Basc, Catalunya i Galícia.
* Nombroses fonts coincideixen també en designar com a culminació de la transició les eleccions del 28 d'octubre de 1982, en produir-se l'alternança política i guanyar-les per majoria absoluta el P.S.O.E.
Dictadura
En primer lloc s'ha de tenir present que el Franquisme no fou una ideologia en si mateixa. Franco no va ser mai cap ideòleg ni cap intel·lectual com sí ho van ser Mussolini i Hitler. L'ideòleg del feixisme espanyol va ser José Antonio Primo de Rivera. El Franquisme es basava en la ideologia dels seus partidaris, que són els que van recolzar l'alçament militar del 18 de juliol de 1936 (el "glorioso alzamiento nacional"). Es caracteritza així pel pluralisme dins les forces polítiques del règim, on Franco era el moderador, situant-se així per sobre d'aquestes. Això explica la longevitat del règim i el lideratge indiscutible del Generalísimo. A més, cal tenir en compte el gran pragmatisme de Franco, que va anar variant ideològicament el règim i es va anar adaptant a les circumstàncies internes i internacionals de cada moment. Així, fins els anys 50 serà un règim de tipus feixista en sentit estricte, després anirà variant sense perdre el seu autoritarisme i els principis ideològics més significatius.
El Franquisme fou un règim polític autoritari. Neix d'una victòria militar a diferència dels altres règims similars, que neixen amb suport popular o per via electoral. És significatiu que Franco va al·ludir sempre a la "victòria" fins els anys 60, quan va canviar el seu discurs per parlar de "pau". Ell havia donat a Espanya la pau que per culpa dels règims liberals no havia tingut en tot el segle XIX i el que es portava del XX. A més, va ser un règim militarista on les decisions es prenien seguint el model de jerarquia militar. L'exèrcit era així una institució fonamental, que va estar sempre present en major o menor mesura en els governs de Franco.
A més és una dictadura en sentit estricte, on Franco té totes les atribucions de govern i controla tots els ressorts de l'Estat: cap d'estat, de govern, del partit únic i de l'exèrcit. Cal fer esment que això no succeïa a l'Itàlia feixista, on hi havia un rei que era cap d'estat i el consell nacional feixista va arribar a destituir Mussolini com a cap del govern el 1943. S’ha d'afegir a tot això el fet que les corts franquistes no tenien iniciativa legislativa. Així, Franco sostentà tant el poder executiu com el legislatiu, trencant-se el principi de separació de poders de la democràcia. Tot això fa que sigui un règim molt personalista, que va resistir estable durant gairebé 40 anys sense problemes, però no va sobreviure a la mort del dictador.
Tampoc hi havia sistemes representatius. Existia un únic partit denominat Movimiento Nacional, que estava format per la Falange Española Tradicionalista y de las JONS. A aquest partit havien de pertànyer obligatòriament tots els funcionaris que, a més, havien de jurar els "Principios Fundamentales del Movimiento" recollits en les Lleis Fonamentals, que establien l'organització política de l'estat, formant un símil de constitució. Espanya es definia com a democràcia orgànica. Aquest sistema suposava negar els drets polítics individuals i deixar la representativitat popular de forma indirecta en mans d'organismes (sindicat vertical, caps de família o municipis). A més, una part de les corts (mancades d'iniciativa legislativa) era designada directament per Franco i d'altres hi eren per dret propi (alguns alts càrrecs militars i eclesiàstics). Aquest sistema pretenia mostrar a la comunitat internacional la il·lusió que a l'Espanya franquista hi havia algun tipus de democràcia.
L’estat franquista fou capitalista, però amb gran intervencionisme econòmic per part de l'Estat, el qual intentà millorar l'economia mitjançant els successius Planes de Desarrollo. La propietat privada era un dret reconegut, però la nació estava per sobre dels interessos individuals. Aquest sistema és propi dels règims de tipus feixista i revestia de progressisme social un règim autoritari i què, per molt intervencionista i controlador que fos, sempre deixava els empresaris i terratinents per sobre dels treballadors en les negociacions. El control de les relacions laborals l'exercia el sindicat vertical i les vagues eren considerades subversives i estaven prohibides. Durant els anys 50 i més als 60 Franco ha d'anar suavitzant l'intervencionisme del règim per sortir de la crisi econòmica i assegurar-se el recolzament i les inversions dels aliats occidentals. L’intervencionisme estatal es va traduir arran del creixement econòmic del "desarrollismo" en gran corrupció política.
També s’ha de destacar el paper que va tenir l'Església catòlica, que fou un dels grans baluards del Franquisme, amb alguna excepció com el cardenal de Tarragona Vidal i Barraquer, que va morir en l'exili. Aquesta s’havia sentit atacada per la República i Franco es presentava com l'home escollit per Déu per salvar la pàtria. L’Església va recolzar aquesta tesi i Franco li va concedir molts privilegis en el Concordat del 1953: benestar econòmic, poder social, un fur específic pel qual el clergat era jutjat de forma diferent, el matrimoni canònic era l'únic permès, ensenyament de la doctrina als centres d'educació, manca de censura en les seves publicacions... Amb tot, els anys 60 l'església catòlica española viu un profund procés de renovació arran del Concili Vaticà II. Apareixen nous capellans joves que no han viscut la Guerra Civil i la postguerra, amb actitud crítica al règim tant des del punt de vista social com polític. A més, l'Església basca serà sempre pròxima al nacionalisme i també serà crítica amb la dictadura. Així, es van produint canvis en part de l'Església que el Generalísimo mai va entendre i que es van fer evidents quan el 1975, un Franco malalt va fer les seves últimes execucions procés de Burgos i el Papa les va condemnar públicament.
En darrer lloc cal parlar dels recolzaments socials del règim. Primerament són els que havien recolzat el cop d'estat de 1936: els grans terratinents i burgesos industrials i financers (la burgesia catalana i la basca van ser favorables al règim), bona part de la petita burgesia i la pagesia influïda per l'Església catòlica. A més, s’ha d'afegir que la naixent classe mitjana dels anys 60 serà propera al règim, ja què es beneficien del “miracle econòmic” del "desarrollismo". Així, no posen problemes a la manca de llibertat pública a canvi de la prosperitat econòmica i la "pau" que la dictadura s'atribuïa. S’ha de tenir en compte l'ús de l'aparell propagandístic franquista, que difonia la ideologia del règim entre les classes populars, la censura i el control de l'ensenyament, que no només difonia l'ideari franquista, sinó que feia que les noves generacions estiguessin mancades de consciència política crítica, fet que s'ha denominat franquisme sociològic o majoria silenciosa.
El Franquisme fou un règim polític autoritari. Neix d'una victòria militar a diferència dels altres règims similars, que neixen amb suport popular o per via electoral. És significatiu que Franco va al·ludir sempre a la "victòria" fins els anys 60, quan va canviar el seu discurs per parlar de "pau". Ell havia donat a Espanya la pau que per culpa dels règims liberals no havia tingut en tot el segle XIX i el que es portava del XX. A més, va ser un règim militarista on les decisions es prenien seguint el model de jerarquia militar. L'exèrcit era així una institució fonamental, que va estar sempre present en major o menor mesura en els governs de Franco.
A més és una dictadura en sentit estricte, on Franco té totes les atribucions de govern i controla tots els ressorts de l'Estat: cap d'estat, de govern, del partit únic i de l'exèrcit. Cal fer esment que això no succeïa a l'Itàlia feixista, on hi havia un rei que era cap d'estat i el consell nacional feixista va arribar a destituir Mussolini com a cap del govern el 1943. S’ha d'afegir a tot això el fet que les corts franquistes no tenien iniciativa legislativa. Així, Franco sostentà tant el poder executiu com el legislatiu, trencant-se el principi de separació de poders de la democràcia. Tot això fa que sigui un règim molt personalista, que va resistir estable durant gairebé 40 anys sense problemes, però no va sobreviure a la mort del dictador.
Tampoc hi havia sistemes representatius. Existia un únic partit denominat Movimiento Nacional, que estava format per la Falange Española Tradicionalista y de las JONS. A aquest partit havien de pertànyer obligatòriament tots els funcionaris que, a més, havien de jurar els "Principios Fundamentales del Movimiento" recollits en les Lleis Fonamentals, que establien l'organització política de l'estat, formant un símil de constitució. Espanya es definia com a democràcia orgànica. Aquest sistema suposava negar els drets polítics individuals i deixar la representativitat popular de forma indirecta en mans d'organismes (sindicat vertical, caps de família o municipis). A més, una part de les corts (mancades d'iniciativa legislativa) era designada directament per Franco i d'altres hi eren per dret propi (alguns alts càrrecs militars i eclesiàstics). Aquest sistema pretenia mostrar a la comunitat internacional la il·lusió que a l'Espanya franquista hi havia algun tipus de democràcia.
L’estat franquista fou capitalista, però amb gran intervencionisme econòmic per part de l'Estat, el qual intentà millorar l'economia mitjançant els successius Planes de Desarrollo. La propietat privada era un dret reconegut, però la nació estava per sobre dels interessos individuals. Aquest sistema és propi dels règims de tipus feixista i revestia de progressisme social un règim autoritari i què, per molt intervencionista i controlador que fos, sempre deixava els empresaris i terratinents per sobre dels treballadors en les negociacions. El control de les relacions laborals l'exercia el sindicat vertical i les vagues eren considerades subversives i estaven prohibides. Durant els anys 50 i més als 60 Franco ha d'anar suavitzant l'intervencionisme del règim per sortir de la crisi econòmica i assegurar-se el recolzament i les inversions dels aliats occidentals. L’intervencionisme estatal es va traduir arran del creixement econòmic del "desarrollismo" en gran corrupció política.
També s’ha de destacar el paper que va tenir l'Església catòlica, que fou un dels grans baluards del Franquisme, amb alguna excepció com el cardenal de Tarragona Vidal i Barraquer, que va morir en l'exili. Aquesta s’havia sentit atacada per la República i Franco es presentava com l'home escollit per Déu per salvar la pàtria. L’Església va recolzar aquesta tesi i Franco li va concedir molts privilegis en el Concordat del 1953: benestar econòmic, poder social, un fur específic pel qual el clergat era jutjat de forma diferent, el matrimoni canònic era l'únic permès, ensenyament de la doctrina als centres d'educació, manca de censura en les seves publicacions... Amb tot, els anys 60 l'església catòlica española viu un profund procés de renovació arran del Concili Vaticà II. Apareixen nous capellans joves que no han viscut la Guerra Civil i la postguerra, amb actitud crítica al règim tant des del punt de vista social com polític. A més, l'Església basca serà sempre pròxima al nacionalisme i també serà crítica amb la dictadura. Així, es van produint canvis en part de l'Església que el Generalísimo mai va entendre i que es van fer evidents quan el 1975, un Franco malalt va fer les seves últimes execucions procés de Burgos i el Papa les va condemnar públicament.
En darrer lloc cal parlar dels recolzaments socials del règim. Primerament són els que havien recolzat el cop d'estat de 1936: els grans terratinents i burgesos industrials i financers (la burgesia catalana i la basca van ser favorables al règim), bona part de la petita burgesia i la pagesia influïda per l'Església catòlica. A més, s’ha d'afegir que la naixent classe mitjana dels anys 60 serà propera al règim, ja què es beneficien del “miracle econòmic” del "desarrollismo". Així, no posen problemes a la manca de llibertat pública a canvi de la prosperitat econòmica i la "pau" que la dictadura s'atribuïa. S’ha de tenir en compte l'ús de l'aparell propagandístic franquista, que difonia la ideologia del règim entre les classes populars, la censura i el control de l'ensenyament, que no només difonia l'ideari franquista, sinó que feia que les noves generacions estiguessin mancades de consciència política crítica, fet que s'ha denominat franquisme sociològic o majoria silenciosa.
Biografia Vicent Andrés Estellés
Vicent Andrés Estellés va néixer el 4 de setembre de 1924 a Burjassot, en una família de forners. Quan esclatà la Guerra Civil tenia dotze anys i el record que en tenia d'aquesta no era excessivament dolent. Durant eixe període va aprendre l'ofici de forner i d'orfebre, però també mecanografia. La guerra influí molt en la seua obra, en la qual la mort és un tema recurrent.
Més tard va passar la joventut a València, on s'aficionà a la literatura de forma autodidacta: els autors que més li influïren en esta etapa van ser Baudelaire, Neruda, Eluard, Pavese i Walt Whitman; en català, Verdaguer, Carner, Riba, Rusiñol, Ausiàs March, Màrius Torres, Salvat-Papasseit i Rosselló-Pòrcel.
El 1942, amb divuit anys, va publicar el seu primer article al diari "Jornada", i a partir de llavors, se n'anà a estudiar periodisme a l'Escola Oficial de Periodisme a Madrid, on cursar la carrera com a becat; tres anys després faria el servei militar a Navarra. El 1948, amb vint-i-quatre anys, tornà a València per treballar com a periodista al diari Las Provincias, dirigit per un dels millors periodistes valencians del segle XX, Martí Domínguez i Barberà, on feia tot tipus de reportatges. Allí es féu amic de Fuster i de Sanchis Guarner i establí una relació amb la seua futura muller Isabel, que també marcaria la seua obra literària.
El 1955 es casa amb Isabel, amb la qual tindria una filla que va morir als quatre mesos: així s'ancorava per sempre el tema de la mort a la seua obra i, en particular, al Coral romput, " La Primera Soledad" i " La Nit", "inspirats en eixa feta. El 1958 arribà a redactor en cap del periòdic, càrrec que va ostentar fins l'any 1978, en què «fou arbitràriament substituït sense la menor delicadesa.»[1]
Despatxar-lo del diari li suposà una espècie de jubilació anticipada als cinquanta-quatre anys, que alhora suposava dedicar-se íntegrament a la seua obra i participar en mostres i altres activitats culturals: de fet, el mateix 1978 rebé el Premi d'Honor de les Lletres Catalanes i, el 1984, el Premi de les Lletres Valencianes. Durant uns anys es trasllada a viure a Benimodo, convidat oficialment per les autoritats, i combina la poesia amb la prosa.
En els últims anys encara va rebre nombrosos premis i homenatges, com el de la Universitat Catalana d'Estiu de Prada (Conflent) en 1990 o el dels Premis Octubre. Morí el 27 de març de 1993 a València.
Més tard va passar la joventut a València, on s'aficionà a la literatura de forma autodidacta: els autors que més li influïren en esta etapa van ser Baudelaire, Neruda, Eluard, Pavese i Walt Whitman; en català, Verdaguer, Carner, Riba, Rusiñol, Ausiàs March, Màrius Torres, Salvat-Papasseit i Rosselló-Pòrcel.
El 1942, amb divuit anys, va publicar el seu primer article al diari "Jornada", i a partir de llavors, se n'anà a estudiar periodisme a l'Escola Oficial de Periodisme a Madrid, on cursar la carrera com a becat; tres anys després faria el servei militar a Navarra. El 1948, amb vint-i-quatre anys, tornà a València per treballar com a periodista al diari Las Provincias, dirigit per un dels millors periodistes valencians del segle XX, Martí Domínguez i Barberà, on feia tot tipus de reportatges. Allí es féu amic de Fuster i de Sanchis Guarner i establí una relació amb la seua futura muller Isabel, que també marcaria la seua obra literària.
El 1955 es casa amb Isabel, amb la qual tindria una filla que va morir als quatre mesos: així s'ancorava per sempre el tema de la mort a la seua obra i, en particular, al Coral romput, " La Primera Soledad" i " La Nit", "inspirats en eixa feta. El 1958 arribà a redactor en cap del periòdic, càrrec que va ostentar fins l'any 1978, en què «fou arbitràriament substituït sense la menor delicadesa.»[1]
Despatxar-lo del diari li suposà una espècie de jubilació anticipada als cinquanta-quatre anys, que alhora suposava dedicar-se íntegrament a la seua obra i participar en mostres i altres activitats culturals: de fet, el mateix 1978 rebé el Premi d'Honor de les Lletres Catalanes i, el 1984, el Premi de les Lletres Valencianes. Durant uns anys es trasllada a viure a Benimodo, convidat oficialment per les autoritats, i combina la poesia amb la prosa.
En els últims anys encara va rebre nombrosos premis i homenatges, com el de la Universitat Catalana d'Estiu de Prada (Conflent) en 1990 o el dels Premis Octubre. Morí el 27 de març de 1993 a València.
Friday, January 16, 2009
Vicent Andrés Estellés - Popular valenciana)
No hi havia a València dos amants com nosaltres.
Feroçment ens amàvem des del matí a la nit.
Tot ho recorde mentre vas estenent la roba.
Han passat anys, molts anys; han passat moltes coses.
De sobta encara em pren aquell vent o l'amor
i rodolem per terra entre abraços i besos.
No comprenem l'amor com un costum amable,
com un costum pacífic de compliment i teles.
Es desperta, de sobta, com un vell huracà,
i ens tomba en terra els dos, ens ajunta, ens empeny.
Jo desitjava, a voltes, un amor educat
i en marxa el tocadiscos, negligentment besant-te,
ara un muscle i després el peçó d'una orella.
El nostre amor és un amor brusc i salvatge,
i tenim l'enyorança amarga de la terra,
d'anar a rebolcons entre besos i arraps.
Què voleu que hi faça! Elemental, ja ho sé.
Ignorem el Petrarca i ignorem moltes coses.
Les Estances de Riba i les "Rimas" de Bécquer.
Després, tombats en terra de qualsevol manera,
comprenem que som bàrbars, i que això no deu ser,
que no estem en l'edat, i tot això i allò.
No hi havia a València dos amants com nosaltres,
car d'amants com nosaltres en són parits ben pocs.
Feroçment ens amàvem des del matí a la nit.
Tot ho recorde mentre vas estenent la roba.
Han passat anys, molts anys; han passat moltes coses.
De sobta encara em pren aquell vent o l'amor
i rodolem per terra entre abraços i besos.
No comprenem l'amor com un costum amable,
com un costum pacífic de compliment i teles.
Es desperta, de sobta, com un vell huracà,
i ens tomba en terra els dos, ens ajunta, ens empeny.
Jo desitjava, a voltes, un amor educat
i en marxa el tocadiscos, negligentment besant-te,
ara un muscle i després el peçó d'una orella.
El nostre amor és un amor brusc i salvatge,
i tenim l'enyorança amarga de la terra,
d'anar a rebolcons entre besos i arraps.
Què voleu que hi faça! Elemental, ja ho sé.
Ignorem el Petrarca i ignorem moltes coses.
Les Estances de Riba i les "Rimas" de Bécquer.
Després, tombats en terra de qualsevol manera,
comprenem que som bàrbars, i que això no deu ser,
que no estem en l'edat, i tot això i allò.
No hi havia a València dos amants com nosaltres,
car d'amants com nosaltres en són parits ben pocs.
Thursday, January 15, 2009
Friday, January 9, 2009
Josep Carner
La vida de Josep Carner i Puig-Oriol (Barcelona 1884 - Brussel•les 1970) abraça un període apassionant de la literatura i, en general, de la cultura i la història de Catalunya: Carner neix durant el modernisme però viu encara la maduresa de molts dels homes (i de l'impuls) de la Renaixença, creix amb el noucentisme i el representa, s'involucra en la tasca de la Mancomunitat, opta per la carrera consular en una mena de peculiar allunyament que el convertirà en un lúcid observador de la Dictadura de Primo de Rivera i de la dinàmica que els anys trenta acabà abocant el país a la guerra civil, escull l'exili mexicà i acaba tornant a l'Europa en reconstrucció després del malson de la Segona Guerra Mundial i instal•lant-se a Brussel•les, la ciutat que esdevindrà els anys cinquanta el cor de l'europeisme.
Als dotze anys comença a col•laborar en diverses publicacions literàries, als divuit es llicencia en dret i als vint en filosofia i lletres, als vint-i-dos triomfa amb el seu tercer recull de versos, als vint-i-sis ja és mestre en gai saber, als vint-i-set ingressa a la Secció Filològica de l'Institut d'Estudis Catalans... Aquesta precocitat, el seu caràcter extravertit, la vestimenta agosarada dels anys de joventut, una proverbial facilitat de paraula i una certa tendència a la plagasitat en feren un "personatge" de la Barcelona del tombant de segle, personatge reconegut i assenyalat, tot i que no sempre celebrat (n'hi ha prou de recordar episodis com l’expulsió de l'Ateneu Barcelonès).
De fet, la trajectòria de Carner al llarg de les dues primeres dècades del segle exemplifica l’esforç d 'un determinat segment de la intel•lectualitat catalana per a convertir-se en professional de la pròpia cultura. Si la catalanitat havia de sobrepassar —al costat del país que representava— l’estadi de l’afecció, de la vinculació sentimental, del subsidi, li calia una llengua apta per a l’ús generalitzat i el conreu literari, i un equip de persones que assumissin el projecte com a propi i que ajudessin a tirar-lo endavant fins a les últimes conseqüències.
El 1915 Carner s’havia casat amb la xilena Carmen de Ossa, i aviat arribaren dos fills: Anna Maria i Josep. Sobrepassada la trentena, Carner era un escriptor famós i un personatge de la cultura catalana, però la seva situació professional no acabava d’estar al nivell d’aquella fama. El 1917 mor qui hauria pogut reorientat aquesta situació: Prat de la Riba. Aleshores, al progressiu distanciament de l'escriptor respecte del projecte i de l'evolució política de la Lliga i al difícil clima social de la Barcelona dels lockouts i els assassinats pel carrer, s'hi va afegir el descoratjament per la insegura situació econòmica que després de molts anys encara tenia. El cas és que el 1920 Carner es presenta a Madrid a unes oposicions al cos consular (que aprova sense gaires angúnies) i al març del 1921 marxa de Catalunya cap a Gènova per instal•lar-s'hi amb tota la família com a vicecònsol d'Espanya.
Als dotze anys comença a col•laborar en diverses publicacions literàries, als divuit es llicencia en dret i als vint en filosofia i lletres, als vint-i-dos triomfa amb el seu tercer recull de versos, als vint-i-sis ja és mestre en gai saber, als vint-i-set ingressa a la Secció Filològica de l'Institut d'Estudis Catalans... Aquesta precocitat, el seu caràcter extravertit, la vestimenta agosarada dels anys de joventut, una proverbial facilitat de paraula i una certa tendència a la plagasitat en feren un "personatge" de la Barcelona del tombant de segle, personatge reconegut i assenyalat, tot i que no sempre celebrat (n'hi ha prou de recordar episodis com l’expulsió de l'Ateneu Barcelonès).
De fet, la trajectòria de Carner al llarg de les dues primeres dècades del segle exemplifica l’esforç d 'un determinat segment de la intel•lectualitat catalana per a convertir-se en professional de la pròpia cultura. Si la catalanitat havia de sobrepassar —al costat del país que representava— l’estadi de l’afecció, de la vinculació sentimental, del subsidi, li calia una llengua apta per a l’ús generalitzat i el conreu literari, i un equip de persones que assumissin el projecte com a propi i que ajudessin a tirar-lo endavant fins a les últimes conseqüències.
El 1915 Carner s’havia casat amb la xilena Carmen de Ossa, i aviat arribaren dos fills: Anna Maria i Josep. Sobrepassada la trentena, Carner era un escriptor famós i un personatge de la cultura catalana, però la seva situació professional no acabava d’estar al nivell d’aquella fama. El 1917 mor qui hauria pogut reorientat aquesta situació: Prat de la Riba. Aleshores, al progressiu distanciament de l'escriptor respecte del projecte i de l'evolució política de la Lliga i al difícil clima social de la Barcelona dels lockouts i els assassinats pel carrer, s'hi va afegir el descoratjament per la insegura situació econòmica que després de molts anys encara tenia. El cas és que el 1920 Carner es presenta a Madrid a unes oposicions al cos consular (que aprova sense gaires angúnies) i al març del 1921 marxa de Catalunya cap a Gènova per instal•lar-s'hi amb tota la família com a vicecònsol d'Espanya.
Subscribe to:
Comments (Atom)